Entrevista amb Miquel Garro

Miquel Garro és veí de Sant Boi i el fundador de Garro, juntament amb el seu pare. Fa deu anys i mig que va deixar el seu lloc a Garro, però segueix en actiu amb Salinas D'Inmobles. Tot i que ara també té temps per gaudir de dues de les seves passions: conduir i la muntanya I ell és el protagonista del Viure Sant Boi d'aquest estiu.

L'ENTREVISTA amb Miquel Garro té lloc a Salinas D'Inmobles, les oficines del carrer Anselm Clavé de Sant Boi. Allà hi trobem un autèntic museu fotogràfic que repassa la història de Garro, presidit per un gran mural on apareix ell amb el seu pare i un dels primers camions de l'empresa familiar.

EL SEU PARE ha estat el seu gran referent i qui li va ensenyar pràcticament tot. “El meu pare era molt vàlid, va ser el meu mestre. Un dia em va dir 'Saps quina sort hem tingut? Que hem tingut salut' i aquesta va ser la millor reflexió que em va fer. I mira quina planta, tu el veus i penses: aquest home té caràcter. I així era, a les bones, el que volguessis, però a les dolentes, no. Ell també em va ensenyar a conduir camions amb només dotze anys”, ens diu mentre ensenya, orgullós una maqueta del primer camió que va conduir, un Ford 17 BB.

ELS CAMIONS són una passió per a ell, però més enllà, el que realment l'apassiona és conduir. “Tinc la sort de tenir uns cotxes 4x4, i m'agrada fer sortides amb amics, que també tenen aquests cotxes, per la muntanya. Però des de fa 25 anys que vaig a la Segarra amb 4x4, faig camí i asfalt, i torno. Gaudeixo molt de la carretera, del volant i de mi mateix, i m'ho passo genial”. A més, comparteix una altra afició: “També m'agrada molt caminar per la muntanya. Em dona molta pau. Quan hi vaig, hi vaig bé, però quan torno, torno molt millor”.

SANT BOI és una altra de les seves passions. “És el meu poble, encara que ara ja és gairebé una ciutat. La meva mare i la meva tieta van néixer aquí, i a mi m'agrada molt. Vivim al carrer Francesc Macià, i és fantàstic: a cent metres a la dreta tens de tot, i a l'esquerra, el que falta. També m'agrada molt la gent que conec, i em fa feliç saludar-los quan me'ls trobo pel carrer”.

A més sempre ha estat una persona molt IMPLICADA AMB EL MUNICIPI, ajudant sempre que ha pogut. “Si nosaltres podem col·laborar amb la ciutat i ajudar, això ens dona felicitat. El meu pare deia que sempre que es pugui, cal ser una mica generós: amb les persones, amb els treballadors... I jo em sento molt feliç col·laborant. I sempre que puguem, ho farem, i de tot cor”.

LA SEVA MANERA DE SER té molt a veure amb aquesta generositat. El mateix Miquel es descriu com “una persona treballadora, amb paraula, algú a qui li agrada ajudar i saludar la gent”. I se li il·luminen els ulls quan respon qui l'ha influït més a ser com és. “El meu pare i la Montse, la meva dona i la meva millor companya”.

FA DEU ANYS I MIG que va deixar el seu lloc a Garro, però si hagués de resumir la seva trajectòria allà amb una sola paraula, ho té clar: Felicitat. “Vam començar de zero, amb molt esforç, si guanyàvem diners els reinvertíem a l'empresa... però el millor que vam tenir va ser el personal”. Miquel s'emociona parlant-ne i s'aixeca a buscar una carpeta. L'obre i ens ensenya fulls amb llistes dels seus antics companys, agrupats pel nom. I ens explica que, cada any, per la seva onomàstica, els truca a tots per felicitar-los. 

Tot i estar fora de l'empresa des de fa més d'una dècada, CADA NADAL visita Garro per felicitar les festes als treballadors, especialment als que van estar amb ell. “Anar-los a veure és sagrat. Tinc grans records del magatzem i de la gent que hi va treballar. És de les millors coses que m'han passat a la vida”.

L'ÈXIT DE GARRO va ser possible gràcies al seu pare, a ell mateix, als treballadors i a la solvència. “La nostra fama era tenir allò que no es trobava enlloc, teníem un estoc excepcional i una solvència, de fet, a la crisi del 2008 no vam acomiadar ningú. Tenim el record d'haver portat, el que és per mi, un gran magatzem”.

Encara li queda, però, UN DARRER SOMNI per complir. “Tenir una casa a la Segarra amb vistes a la serra del Montsec, para veure-la sempre”.