Ruta Maria-Mercè Marçal

Itinerant

De l'Institut Rubió i Ors a la plaça de la República una cambra pròpia: Virginia Woolf

“Però, em direu, si t’hem demanat que ens parlessis de les dones i la novel·la, per què en surts, ara, amb això d’una cambra pròpia? Us ho explicaré. Quan em vau demanar que us parlés de les dones i la novel·la, vaig anar a seure a la vora d’un riu i em vaig posar a pensar què volien dir aquests mots. (...)

El títol mateix, les dones i la novel·la, podia ben bé dir, i vosaltres potser volíeu dir això, les dones i la seva manera de ser, o potser les dones i la mena de novel·la que escriuen; o les dones i la mena de novel·la que s’escriu sobre elles; o bé, vist que totes tres coses es barregen i es confonen, potser el que volíeu és que jo us en parlés des d’aquesta perspectiva. Però, havent-hi començat a reflexionar des d’aquest punt de vista, que em sembla realment el més interessant, no vaig trigar gaire a adonar-me que mai no aconseguiria arribar a cap conclusió. (...)

Jo, en canvi, no podia sinó oferir-vos una opinió respecte a un punt menor: la dona que es proposa escriure ovel·les ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia; i això, reconeixeu-ho, deixa sense resoldre els grans problemes de l’autèntica manera de ser de la dona i els trets distintius de la novel·la.

Imaginem-nos, vista l’escassetat de dades, que Shakespeare hagués tingut una germana de molt talent, que s’anomenés Judith, per posar-li un nom. Ell, Shakespeare, va estudiar – això és gairebé segur, perquè la seva mare era una pubilla – en un institut on li degueren d’ensenyar llatí, Ovidi, Virgili, Horaci, i unes nocions bàsiques de gramàtica i lògica. (...) Es va haver de casar a corre-cuita, abans d’hora, amb una dona del veïnat que tingué un fill
d’ell. L’entremaliadura feu que se n’anés a provar fortuna a Londres. Pel que sembla, li agradava el teatre; i s’hi inicià fermant els cavalls a la porta de l’escenari.

No va trigar gaire a treballar-hi, i es convertí en actor d’èxit i es trobà vivint al rovell de l’ ou del món, voltat de gent
important, conegut de tothom, lluint el seu art a les taules, el seu enginy al carrer i fins i tot aconseguint que se li obrissin les portes del palau de la reina. Amb tot això, la seva germana, malgrat el seu gran talent, s’estava a casa, suposem. (...) No la van fer anar a escola. No tingué oportunitat d’estudiar gramàtica ni lògica, i ja no cal dir que no va llegir Horaci ni Virgili. De tant en tant agafava algun llibre, potser del seu germà, i en llegia unes quantes pàgines.
Però la veien els pares i li deien que sargís unes mitges o vigilés l’ estofat i no perdés el temps amb llibres i papers. (...) Ben aviat, però, abans de fer vint anys, la prometeren amb el fill d’ un marxant de llana del veïnat.
Ella va cridar i va protestar perquè odiava el matrimoni i el seu pare la castigà amb una bona pallissa.
Una cambra pròpia, Virginia Woolf. Traducció d’Helena Valentí.

Itinerant

De la plaça de la República a la plaça de la Generalitat
Caterina Albert i Clementina Arderiu

Callada estimo la vida.
Deixeu-me sola, callada;
i aniré amb el pensament
on no em torbin les rialles.
D’aquelles estibes mudes
seré la dolça companya,
que demà no tindran sol
ni l’aigua que els alegrava.
Mai més en la galta humida
l’amor sobtarà una flama;
per llurs somnis de colors
la nit s’ha fet massa llarga.
Joventut, barca afonada
amb totes les veles altes.
Clementina Arderiu

3. Carrer Victòria, casa seva | Llibres del Mall i Amor

Company, mosseguem la vida!
Que l’amor ens ragui els llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s’ablami!
Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!
Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.
Cau de llunes

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta.
Anònim

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
Bruixa de dol

El meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que
travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen
la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que
arrenca les fulles que cobreixen la bala que
travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que
arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra
del meu amor sense casa.
Desglaç

Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l’alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l’ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d’exili en llavor de solstici.
Desglaç

Itinerant

De la  plaça de la Generalitat a la plaça de Montserrat Roig
Helena Valentí, Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig

No sé parlar de l’una sense parlar de les altres. En el breu espai d’ un any, les seves morts successives han anat  enfondint en mi una mateixa i única ferida. Malgrat les seves personalitats ben singulars i diferents. 
Malgrat el diferent grau i matís de la relació que hi vaig mantenir. Hi ha, només, una solitud que traspua i s’intensifica, un àmbit que pren els colors d’un desert en esqueix. (...) Maria Aurèlia [Capmany], en aquell nivell tan necessari d’autoritat. (...) Indiscutible i contestada alhora, “mare” en la cultura, i, com a tal, suscitadora al mateix temps de seguretat i ambivalència. (...)

Maria Aurèlia, doncs, en aquesta dimensió diguem-ne ‘vertical’. Helena Valentí i Montserrat Roig, en canvi, em  fitaven des d’ aquell nivell d’horitzontalitat que les anglosaxones han batejat amb el terme sisterhood – que en català podríem traduir aproximadament amb el mot sororitat; complicitat i companyia, sensació que altres veus de dones emergeixen des de punts diversos, paral·lelament, en una mateixa direcció... Aquell confortador saber que hi són. Que hi eren.
Helena, Maria Aurèlia, Montserrat... (Sota el signe del drac).

4. Plaça Montserrat Roig | Feminisme i Sonoritat

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut
dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Cau de llunes

Amb totes dues mans
Alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
 

Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula Dona.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Bruixa de dol

Itinerant

De la plaça Montserrat Roig al Passeig de les Mimoses
Espiritualitat i Felícia Fuster

Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l’aixada, ni els trànsits
de l’arrel,
no, res, no m’ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l’espasa i l’ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d’ales,
la llum, vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
(...)
Felícia Fuster

26 d’agost de 1996
Teresa de Lisieux, dona’m la força
d’acceptar-me feble, de cedir
a allò que em sigui demanat, com un infant
obedient que creu. Anar – si cal- cap a la
mort, fent-me més i més petita -desnéixer...
Però vull viure: fes-me sentir la
confiança cega de l’infant a qui tot li serà
ofert, que el futur és el seu país. En
qualsevol cas. Prega per mi.
El senyal de la pèrdua.

5. Passeig de les Mimoses | Infància i Natura

Les xiquetes del meu poble
seuen en cadira baixa
i amb lo davantalonet
i un drap tan llarg com un dia
sense pa-amb-xicolata,
si feien punt de cama,
si punt de cadeneta
o punt d’escapolari,
i cantaen allò
de “montañas nevadas”.
Les dones del meu poble
de matinet al tros:
adés cullen patates,
adés arrenquen cebes
o aixafen terrossos
o se’n van a fer herba
per als conills o duien
farinetes als cotxos
o segó a la feram,
o apedacen llençols
o passen agulletes
o suquen pa amb vi i sucre
per con tórnon de costura
les xiquetes del meu poble.
Cau de llunes

6. Escola bressol La Mercè | Embaràs i Maternitat

El sis de març de mil nou-cents vuitanta,
plegats, i sense esment, insectes de l'incert,
calàrem foc al fruiterar dels núvols.
Caigué la fruita viva sobre l'herba.

El freu, de sobte, se sembrà de plomes.
Les ones s 'esponjaren amb l'embat del creixent
i s'inflaren les sines de la duna.
Tota la fruita vingué a la meva falda.

Guaita'm dreçada a l'hort de la quimera.
Collita soc, sense orri ni graner,
i un sol nocturn m'ha acolorit les galtes.

I tu -que lluny!- esborres rastre i fulles
que fan camí fins al sorral on grana
el desconcert amb averany de festa.
Sal oberta

Dues dents han deixat
un rastre de magrana
al meu pit, quan encara
tu no en tens per clavar-les
en allò que se’t fon.
La germana, l’estrangera

Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida!
I les meves per grosses, les teves per menudes!
Veus! L’ocell fosc ha baixat a l’onada 
i el peix de llum s’ha ajocat a la branca.

La branca és aigua i l’onada treu fulles.
El peix fosqueja entre el velam de l’aire.
L’ocell és clar. La lluna, submarina.
Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida.

L’ona tragina fruita al grat del vent.
La branca trenca als esculls del capvespre.
Lluna de nacre, gavadals de boira
ens capgiren la casa i la tendresa.

Ja ni sabem on s ’han trobat, amor,
les nostres mans de la mateixa mida.
Sal oberta

7. Plaça Mercè Rodoreda | Merçè Rodoreda i el cançoner popular

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adeu amb la mà.
Bruixa de dol

Canço de la Bruixa Cremada

A Maria del Mar Bonet
Bruixa, que és de matinada,
ja surten els muriacs
que et fan nit a la finestra
i t'enramen el portal.

El portal t'enramen d'arços
i el balcó de tempestats.
Surt, la bruixa, a trenc de dia
com una ombra al camí ral.

Bruixa, arrenca't de les trenes,
que s'acosta el Sol botxí,
amb el seu arc de sagetes
mulladetes de verí.

De la teva cabellera,
en farem coixí daurat
per als xiquets de la vila
que la son els has robat.

Bruixa, els teus ulls cremen massa:
per això els darem al foc.
Cap fadrí darrere cendra
perdrà els passos ni la sort.

Bruixa, plou sobre la vila.
Ja sols resta el teu vestit.
A pleret la nit s'acosta
tota negra d'estalzim.
Bruixa de dol

Itinerant

De la plaça de Mercè Rodoreda als jardins de Maria Mercè Marçal
Anna Dodas, Marina Tsvetàieva i Anna Akhmàtova

Quan és nit closa i espero que arribi
tota la vida sembla que em pengi d’un sol fil.
Glòria, jovenesa, llibertat, resten pàl·lides
vora d’ella, que duu una flauta a la mà.
Ha vingut fins a mi. Mentre deixa el vel,
fit a fit m’ha mirat.
Ets tu, doncs – li pregunto-, qui dedicaves
al Dante les planes de l’Infern? I respon: Jo.
Anna Akhmàtova

Com el ganivet s’esmola
En pedra i el serradís
S’escombra... així la pell molla
De sobte, sota els dits.
Oh bessons: coratge
D’home i sequedat.
On sou? Que tinc llàgrimes—
No pluja—a la mà!
Aigua al caire de fortuna.
--Què més em podrà temptar,
Si vessen sense mesura
Els teus ulls de diamant?
Fi de la fi. Fina
Per a mi l’estrall!
Carícies—carícies—
Dits, galtes avall...
Aquest és el nostre orgull
De poloneses—Marina...
Quan, a les mans, els teus ulls
D’àguila em plouen sens mida.
Plores? Estimat!
El meu tot: perdó!
Engrunes de sal
Al palmell més dolç!
Llàgrimes d’home, brutals:
Cop de destral al cap! Plora!
Amb una altra reprendràs
La vergonya que ara amolles.
Som peixos que lliga
Un sol mar –Gest àvid:
...Petxina sense vida
Llavi contra llavi.
* *
Tot llàgrimes.
Al gust—
Armoll.
--I demà,
Quan em llevi
Jo?
Marina Tsvetàieva

8. Jardins de Maria-Mercè Marçal | Una vida una mort

La cicatriu
em divideix
en dues parts
l'aixella.
Cremallera de carn
mal tancada
però
inamovible.
Inamovible
com el decret
que en llengua
imperial
m'exilia
a la terra glaçada
dels malats
sense terme
ni rostre.
Raó del cos

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l'úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.
Raó del cos

T’he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota.
Raó del cos

Una dona. De classe baixa i nació oprimida. Fa molts anys vaig intentar dir el meu ‘qui soc’ a partir d’aquest ‘què soc’ inicial. El ‘qui’ pròpiament dit començava amb el gest d’agraïment tocat d’un punt d’ironia i, així i tot, cert: ‘a l’atzar agraeixo tres dons ’. I s’afermava amb la revolta.
Qui soc i per què escric (Sota el signe del drac)

Parlo de l’amor en lloc de la mort. I potser l’única manera de posar per aquesta pintura darrera que – passi el que passi – ara s’inicia és mirar-la fit a fit. Mirar el final de la via, no pas els possibles camins i viaranys que tal vegada, amb sort, l’ajornaran, em donaran una treva. El límit, acceptar el límit, la dissolució d’aquest jo en el tot o en el no-res, la llum i l’ombra.... I des d’ aquí, mesurar la vida, des del punt final suposat.
Dietari, 1 d’agost de 1996